En línies generals la majoria de les persones sentim certa resistència a les normes quan aquestes ens són imposades. No és d’estranyar doncs, que els nostres nens i adolescents tinguin dificultats per seguir les normes o els límits que els adults volem imposar. ¿Hem de imposar les normes? ¿Hem de recórrer al “perquè sí”, “perquè ho dic jo” quan no obtenim la resposta que volem dels nostres nens?

És sabut que quan la gent participa activament en una decisió o en una norma que els afecta, la motivació per complir-la és més gran. Els adults hem de guiar aquest procés i arribar a acords just per a nosaltres i per als nens. No hem de confondre això amb deixar que el nen imposi la seva voluntat. A continuació, es donaran una sèrie de pautes per a l’establiment de normes i límits als nostres nens i adolescents des de l’assertivitat:

– Les normes han de tenir una raó de ser i sempre han d’anar acompanyats d’una explicació el més clara possible. Després de donar l’explicació hem d’assegurar-nos que aquesta s’ha entès. Ho podem fer preguntant: què s’ha de fer? Què no s’ha de fer? O el perquè ho hem de fer així.

– A partir dels 4-5 anys és possible dialogar amb els nens i pactar algunes normes i límits sempre adaptats a la seva edat. L’important és, a qualsevol edat, fer-los partícips de l’establiment de normes. Això els fa sentir útils, importants i treballem també la capacitat i habilitat per a prendre decisions.

– És important saber triar el moment per parlar de l’establiment de normes i límits. No és un bon moment, quan ha hagut alguna discussió, quan l’adult o nen estan nerviosos … Cal buscar un moment de pausa i on es pugui posar tota l’atenció en el tema.

– Hem de tenir en compte que les normes no han de ser excessives. El nen també ha de créixer en un ambient relaxat i on no preval la rigidesa o on tot està prohibit.

– El reforç positiu és clau si volem una continuïtat en el compliment de les normes. Hem de valorar positivament el comportament, actitud i conducta que el nen fa seguint les premisses que s’han negociat i acordat de forma conjunta.

– L’assertivitat ha de ser l’estil comunicatiu i l’eina útil que ens ajudi en tot aquest procés. Ser assertiu implica una forma d’expressió conscient, directament, coherent i ferma per comunicar les nostres idees i sentiments. Implica no ferir a l’altre, tenir una escolta activa davant els nostres nens; mostrar interès, dedicar-los temps, deixar que s’expliquin i evitar retrets. En lloc de retrets o crits hem d’aprendre a utilitzar els ‘missatges jo’, és a dir, expressar el següent: “Quan tu fas / dius …………. JO EM SENTO …… En canvi, m’agradaria que fessis / diguessis …… .. “. Els ‘missatges jo’ són molt importants perquè fa que expressem el sentiment que ens provoca una conducta, i no ens centrem en el que fa l’altre, no acusem. D’aquesta manera, sense provocacions, les probabilitats d’enfrontament i discussió són molt menors.
– Si malgrat això, la conducta que volem controlar, la norma o límit a establir, no es compleix com esperàvem haurem de preguntar si aquest s’ha plantejat de la manera correcta. ¿El nen sap el perquè d’aquesta norma? Li hem fet partícip del seu establiment? Té la nostra atenció, ajuda i suport quan la requereix? …
És cert també, que alguns nens i adolescents poden tenir dificultats en la regulació del comportament i la conducta que vagin més enllà del que s’esperava per desenvolupament o per edat. En aquesta situació, la consulta a un especialista seria indicada; per donar pautes més específiques i per descartar trastorns associats a la simptomatologia presentada.