L’enuresi és l’emissió involuntària d’orina, sigui de dia o de nit en moments i llocs considerats socialment inadequats després d’una edat en què el nen hauria d’haver adquirit la consciència urinària, normalment entre 4 i 5 anys, i no hi ha indicis patologia orgànica identificable (alteracions urològiques o neurològiques).
Segons el moment d’aparició podem diferenciar:
Enuresi primària, quan no hi ha hagut un període continuat de nits seques.
Enuresi secundària, quan hi ha hagut un període previ de continència urinària nocturna (de mínim 6 mesos).
índiceSegún si hi ha o no altres símptomes, podem classificar l’enuresi en monosimptomàtica, quan hi ha absència d’altres símptomes o polisimptomàtica, o síndrome enurètic quan per exemple hi ha símptomes miccionals diürns, restrenyiment crònic o encopresi.
Etiològicament l’enuresi pot explicar-se per:
Un retard en la maduració
Factors genètics: per exemple trobem un augment de la freqüència del 50% si un progenitor va ser enurètic i el 75% si ho van ser els dos. A més, la història familiar prediu l’edat en què el nen tindrà control vesical.
Una inestabilitat vesical: pot haver-hi una tendència del múscul a contreure de forma brusca i involuntària quan la bufeta no està plena, pot ser que la capacitat vesical estigui disminuïda per emmagatzemar orina durant la nit, o que hi hagi una inhibició inadequada del reflex miccional.
Un entrenament inadequat de l’ús del lavabo per haver utilitzat massa aviat o massa tard el control del pipí.
Presència desueño profund que impedeix rebre l’avís de “bufeta buida” quan s’està dormint.
Circumstàncies emocionalment crítiques per al nen (naixement d’un nou germanet, canvi d’escola o de domicili ..).
El tractament de l’enuresi es pot abordar a través de:
Mesures conductuals simples: Explicar al nen i la família el funcionament del ronyó, de la bufeta i els mecanismes que es produeix l’enuresi, insistir que no es renyi al nen i reforçar la idea que és un retard maduratiu i que se solucionarà. Caldrà establir un ritme i horari miccional durant el dia i rutines de nit, fer un calendari per anotar nits seques i nits humides. Sempre reforçant els èxits.
Fent ús d’alarmes (pipí -stop): S’utilitzen alarmes que funcionen com detectors d’humitat que estan en contacte amb el nen, emeten una forta senyal acústic i tenen com a objectiu despertar el nen en el moment de la fugida d’orina i que aprengui a reconèixer quan s’ha d’aixecar per anar al bany.
Entrenament en llit sec: on es desperta al nen de manera sistemàtica per anar al bany, on practica exercicis de retenció voluntària. L’hora de despertar el nen, cada dia que passi, s’anirà espaiant.
Tractament farmacològic (desmopressina, anticolinèrgics ..).
Escollir el tractament dependrà de l’avaluació i història clínica que el professional reculli, ja que a més, l’enuresi pot estar associada a altres patologies o dificultats (TDAH, trastorns del son, ansietat, baixa autoestima, desajust social …).
El tractament s’haurà d’adaptar a les circumstàncies i de la situació de l’infant i de la família en el moment de iniciar-lo. Tot i que la enuresi tendeix a remetre amb el pas del temps, tant la primària com la secundària, no s’ha d’ignorar. És un trastorn que pot estar causant greus dificultats en el benestar i el desenvolupament emocional i social del nen.