Encara que hi ha encara pocs estudis sobre les conseqüències que un SAP va tenir a curt i llarg termini en els / les menors, sí que s’ha pogut observar, en llocs com el Punt de Trobada Familiar, davant la simple presència física del progenitor rebutjat, reaccions d’ansietat, crisis d’angoixa i por a la separació; el progenitor acceptat informa a més d’alteracions a nivell fisiològic en els patrons d’alimentació i son, conductes regressives, i de control d’esfínters.
Davant la presència de la simptomatologia descrita, indicar que a nivell de relació patern / matern filial, és aconsellable que els menors continuïn tenint relació amb el progenitor alienat, ja que una de les estratègies que utilitzarà el progenitor alienador serà que es suspengui el règim de visites utilitzant tàctiques com les descrites anteriorment. Per això és important a més donar pautes i orientacions adequades al progenitor alienat perquè durant els contactes no afavoreixi amb la seva conducta o verbalitzacions, el manteniment del SAP. Aquestes orientacions van encaminades a no realitzar retrets als menors, ni entrar en els seus atacs, tenint en compte que no parlen per ells mateixos, donar respostes que satisfacen un retret o necessitat que transmet el / la menor, en els casos en què estiguem davant un nivell lleu o moderat en el qual es realitzen visites, centrar aquestes en un ambient lúdic entre tots dos, buscar activitats que siguin del grat del menor, i posteriorment tasques més personals, etc.
Els símptomes que s’han associat al SAP són, en suma, els següents:
– Campanya de denigració en la qual el nen està obsessionat amb l’odi cap a un dels progenitors: es combinen aquí el “rentat de cervell” que porta a terme el progenitor alienant amb la pròpia contribució del fill a la denigració del progenitor alienat. No estem davant el SAP si el fill no col·labora en aquesta campanya.
– Racionalització de la conducta de manera feble, absurda o frívola: el SAP només pot predicar de fills que no han patit cap tipus d’abús, físic, sexual o emocional, ja que en cas contrari podria justificar la conducta denigrant del menor cap al progenitor . Al contrari, el SAP es caracteritza per que el menor justifica amb arguments absurds seu odi cap al progenitor alienat.
– Manca d’ambivalència: en les relacions personals sempre hi ha aspectes positius i negatius. Els nens que presenten SAP són incapaços de reconèixer els aspectes positius de la seva relació amb el progenitor alienat i només se centren en els negatius, i, de manera inversa amb el progenitor alienant.
– El fenomen del “pensador independent”: aquest fenomen ocorre quan el nen fa seus els sentiments d’odi cap al progenitor alienat quan en realitat, està imitant els del progenitor alienant.
– Suport automàtic al progenitor alienant: el nen que presenta SAP dóna suport de forma automàtica i sense reflexionar al progenitor alienant en casos de conflicte entre els pares.
– Manca de remordiments per la crueltat cap al progenitor alienat: els nens amb SAP no tenen cap tipus de remordiment en les seves manifestacions d’odi cap al progenitor alienat, qui té l’opció de, o tolerar el comportament del nen, o suspendre el contacte.
– Presència de “situacions” prestades: el fill descriu situacions que, per la seva naturalesa, són impròpies de la seva edat i s’intueix que són obra del progenitor alienant.
– Extensió de la animositat cap a la família del progenitor alienat: l’odi del nen pot estendre a familiars del progenitor alienat i negar-se a visitar-los.
Els criteris per identificar si un nen està patint SAP segons Aguilar són (Aguilar, 2008):
– Els menors, recolzats per la mare o el pare alienador, inicien una campanya d’injúries i desaprovació cap a l’altre progenitor, a través de la qual expressen el seu rebuig, odi o por cap a ell.
– Quan pretenen argumentar la seva actitud, utilitzen explicacions tribals per a justificar la campanya de desacreditació, raons que exposen fredament, en moltes ocasions de manera estereotipat i sense lògica.
– El menor construeix un món dicotòmic, de bo i dolent, en què es dóna una absència d’ambivalència cap al progenitor rebutjat, del qual no cal esperar res de bo i al qual es considerarà culpable de qualsevol prejudici que li esdevingui.
– El menor pensa que ha arribat a aquesta situació mogut per la seva autonomia de pensament, és a dir, sense influència externa, únicament com a decisió lògica i pròpia després de les seves experiències viscudes.
– Si es produeix qualsevol atac, vingui d’on vingui, cap al progenitor al qual està unit, el menor durà a terme una defensa del pare alienador.
– Els menors que manifesten aquest comportament mostren una absència de culpa davant els sentiments del pare o la mare rebutjat, que els permet la seva exploració emocional i econòmica.
– En un discurs, el nen utilitza escenaris prestats en les seves expressions, que consisteixen en situacions, passatges, converses i termes que expressa com a propis o viscuts en primera persona, tot i que mai hagués estat present quan van ocórrer o resultin incoherents amb la seva edat.
– Es produeix una extensió d’odi del progenitor alienat, que provoca en el nen un rebuig extensible també a l’àvia, els oncles i cosins de la família del progenitor rebutjat.